Place de Grève

He copiat aquesta entrada del meu blog "Parlem d'una altra cosa". A vore que vos sembla

Les ouvriers sans travail vont prendre l'habitude de s'y regrouper à l'aube à la recherche d'un employeur. Il s'agissait d'une main-d'œuvre sous-qualifiée et instable qui échappait au système des métiers réglés. Ainsi, la place de Grève est à l'origine du mot "gréviste", sur la base d'un contresens : il s'agissait de concentrations d'ouvriers qui ne travaillaient pas, mais qui étaient à la recherche d'un travail.

Estic d’acord amb Esperanza Aguirre. Que sí, que sí! Que té tota la raó: Cal ser molt prudent a l’hora de posar-li cognoms a la Democràcia. A l’hora d’adjetivar-la. I l’exemple que n’ha possat és prou contundent: Franco, a la seua dictadura li deia "democràcia orgànica”. És per això que allò de “Democràcia real, ja!” és una mica desafortunat (una mica, que tampoc cal exagerar), perquè implica que el règim polític que tenim és una Democràcia “irreal”, val a dir, “inexistent”… i açò sí que és exagerat. Trobe que l’únic adjetiu que li quadra al sustantiu “Democràcia” és “imperfecta” i com a tal, i essencialment, “perfectible”. Es tractaria, per tant, de demanar (de produir) el perfeccionament de la nostra Democràcia. En aquest sentit la “revolució ética” que demana el manifest del dia 17 (http://democraciarealya.es/)  em sembla molt bé, però resulta una miqueta inconcreta: els indignés (pas “enragés”, heureusement) fan molt bé exigint el compliment de la Constitució i els Drets Humans (al seu Manifest no es demana una altra cosa), però ja ho va dir Montesquieu (crec): seria bo que tots els francesos foren virtuosos, però com açò és impossible haurem de procurar, si més no, que tinguen lleis justes. O alguna cosa així. I si l’estructura política real entra en contradicció amb les finalitats de la Constitució i els Drets Humans és que les lleis que conformen eixa estructura no en són de justes. I cal canviar-les. Vull dir: no es tracta de demanar honradesa als polítics, sinò de configurar un estat de coses que faça almenys més difícil la corrupció i més difícil que banquers i polítics (sistema-diners i sistema-poder) ens tracten com una merda. El meu amic Salva deia a “El secuestro de la democracia” (http://enderrocs.blogspot.com/ ): “Pienso que no se trata de negar la mayor, pero me jode que la izquierda ‘realmente existente’ se obstine en no cuestionar seria y abiertamente algunos de los tótems del pacto constitucional del 78 (bases de la representación, de la participación, la ley electoral, la democracia interna de partidos y de las instituciones, burocracia, el modelo de estado, el sistema autonómico.... etc.)" Bé, sembla ser que alguns sí estan qüestionant aquests tótems tot considerant que, encara que al manifest mencionat supra no apareix, els de la Puerta del Sol, la Plaça de Catalunya, la Plaça de l’Ajuntament, etc. demanen el canvi de la Llei Electoral. Tot arribarà. Personalment pense que el model d’estat que tenim és injust, ineficaç i abona la corrupció. Però ara com ara caldria centrar-se en açò: a les eleccions generals de 2008 (pose com a exemple dos partits que me la bufen) Coalición Canaria amb 164.255 vots (el 0’65% del total d’Espanya) va obtenir 2 diputats, i UPyD (“Upa Dance”, segons un amic meu) amb el doble de vots i percentatge (303.535 vots, 1’2%), va tindre la meitat de diputats: la inefable Rosa Díez a soletes. És injust. És absolutament injust. Cada dia té el seu afany, i de cara a les eleccions generals del 2012 estaria bé triar una qüestió política com a  referent: la reforma de la llei electoral cap a una proporcionalitat directa entre el Sobirà i els seus representants podria ser un  bon començament. I una prova per als partits que realment (sense la puta retòrica habitual) estan amb la gent de la Place de Grève… Perdó m’he deixat portar per l’entusiasme que deia Kant.