La Línia i el Monstre

A coninuació.... una entrada llarga i pessada (vull un resum i una anàlisi textual, que acò va per a l'avaluació final)

...fóra bo atraure la majoria silenciosa, tractant de no polititzar ni nacionalitzar excessivament la qüestió, que, com he explicat, va més enllà de tot això, puix afecta la qualitat de l'ensenyament i a la llibertat de tria lingüística. Molta força, molta pedagogia i pensem una bona estratègia. Ànims per a tots! 
Vicent Baydal "El pretés plurilingüisme: ni valencianitat, ni qualitat, ni llibertat" (http://www.ventdcabylia.com/)

 

Quan a la segona meitat dels anys huitanta van començar a implantar-se les línies en valencià vaig escoltar una conversa entre dues dones que reproduïsc ací quasi literalment:
-¿Tú a tu hijo lo vas a apuntar a eso de la línea en valenciano?
-Yo, sí.
-Pues yo no. Porque ahí lo que les van a enseñar es catalán y les van a hablar en catalán, no en valenciano.
-Por mí como si les hablan en ruso, pero en la clase de la línea hay quince niños y en la de castellano más de veinticinco.
He de dir, a més a més, que la primera interlocutora parlava valencià mentre que la segona era castellana (d'origen i de llengua). El professor Joan del Alcàzar es fa ressò d'aquest embolic sociològic a l'entrada "Mira pare, està escrit en valencià!" del seu blog http://escriureenlaire.blogspot.com/. S'enganya, en canvi, quan estableix una distància cronològica entre un tipus de famílies, diguem-ne "pioneres" ("Els pares i mares, però, érem militants de moltes coses i també de l'escola pública i de la defensa de la llengua. Escola en valencià era la idea força en la que tots coincidíem.") i d'altres que vingueren després: "Parelles de parla castellana, inclús parelles immigrants, matriculaven els seus fills en la línia en valencià, pel prestigi que aquesta havia assolit". Pel que jo he vist, si més no a l'àrea metropolitana de València, la dualitat que assenyala del Alcàzar va ser-hi present des del començament: amb límits no massa clars la composició social dels alumnes de la línia ha oscil·lat entre la classe mitjana valencianoparlant vinculada al funcionariat i a les professions liberals ("El grup de xiquets era bo, i es parlava al centre que, clar, amb el nivell sociocultural dels pares i mares, això era fàcil") i la classe obrera, majoritàriament de llengua castellana, que veia en la línia la possibilitat d'ascens social dels seus fills i (cal dir-ho tot) la segregació respecte a capes socials pròximes: és difícil (o, millor dit, era) trobar als grups de la línia xiquets i xiquetes provinents del lumpemproletariat les famílies dels quals refusaven el valencià, així com tampoc fills de valencians castellanitzats o de cultura secessionista.
Pel que fa al professorat, el professor del Alcàzar posa de manifest una dualitat diferent: "Vam trobar mestres tant compromesos com nosaltres, i d'altres que en les nostres propostes i demandes no trobaven sinó elitisme i recerca de privilegis" És de veres que en aquells anys inicials molts professors i professores es mostraven reticents envers la línia però al llarg del temps i conforme avançava la implantació de la LOGSE (parle de Secundària) a l'hora de escollir grups n'hi havien autentiques colzades per a agafar els grups d'ensenyament en valencià, justament per les característiques que assenyala del Alcàzar: menys alumnes, en general poc o gens conflictius, provinents de famílies il·lustrades i molt implicades en el procés d'ensenyament-aprenentatge. Com diría Gonzalo de Berceo: "fijos de bonos omnes que querién más valer"
Aleshores, trobe que al voltant de la línia en valencià han quallat dues postures que a hores d'ara poden ser, fins i tot, contradictòries. Per un costat hi són els que (continue glossant l'article de Joan del Alcàzar) "prompte vam ser bona part dels membres de la Junta de l'Associació de Pares, i des del primer dia vam començar a fer valdre els nostres drets. N'érem joves i estàvem carregats de raons i, si això no era prou, estàvem defensant el dret dels nostres fills a educar-se i aprendre en valencià." I per l'altre hi són els que en l'ensenyament en valencià han buscat (i durant un temps van trobar) allò que la totalitat dels Sistema Educatiu els negava: l'excel·lència en l'ensenyament, alumnes de bon comportament i motivats, famílies col·laboradores... És a dir en l'Ensenyament en Valencià es barregen dues concepcions de l'educació pública valenciana. Una hi veu un element fonamental de la construcció nacional del País Valencià i fins iot dels Països Catalans, una altra ha trobat-hi un instrument molt eficaç per a la formació personal, per a la promoció social... Entenc que "la majoria silenciosa" a què fa referència Vicent Baydal és a aquest segon grup mentre que el perill de "polititzar i nacionalitzar excessivament la qüestió" prové del primer.

Segons Xavier Aliaga ("La línia roja de les línies", http://sotalacreueta.blogspot.com/) "el monstre s'ha fet gran i no els agrada". I caracteritza aquest "monstre" com una amalgama on hi mescla el Programa d'Ensenyament en Valencià amb "la cultura feta en la nostra llengua, els músics, els escriptors, els col·lectius dispersos o en xarxa que habiten el País Valencià" fins al punt de considerar que Obrint Pas és "un símbol de les línies"... Trobe que aquest "monstre" no li fa cap favor a l'ensenyament en valencià entre d'altres raons perquè l'estratègia de convertir l'educació en un camp permanent d'enfrontament amb traducció electoral (la consigna "per la dignitat de l'ensenyament públic" ha tingut un reflex quasi literal a la propaganda del PSPV-PSOE a les recents eleccions) ha fracassat estrepitosament i ningú pot esgarrar-se les vestidures per una estratègia política del PP, anunciada al seu programa, que busca neutralitzar "el monstre".
Pense, com a pare d'un estudiant de la línia, com a professional que ha fet classes en aquest programa, com a ciutadà que considera que l'Educació ha de garantir el progrés personal i social, que hem de desvincular l'Ensenyament en Valencià de la cultura de la professionalització de la protesta, dels que fan una crida a la "insubmissió" front a "les desviacions mentals dels feixistes actuals" (veure, per exemple, els comentaris de Maria Josep Escrivà a l'entrada citada de Xavier Aliaga o les paraules de l’escriptor Toni Cucarella a “Espanyols vindran que de casa mos trauran! -http://blocs.mesvilaweb.cat/cucarella-: “Diguem-ho clar: una demència. Patologia criminal, demència incurable.”). Si es tracta de sotmetre la Línia en Valencià als interessos de cantautors, poetes, candidats perdedors, cercasubvencions, redreçadors i redreçadores d'ofici etc… tenim (i fins i tot tenim justament) les de perdre.
Considere que, en canvi, el que hem de fer és... (continuarà en una pròxima entrada)