Despedida y cierre...que sigan otros

La soledad es insoportable, a solas conmigo mismo, a solas con mis pensamientos. No sé como distraerlos, como atontarlos para que no me atormenten. Surge entonces la rabia ante la impotencia, y la agresividad es un pequeño paso que doy en ese estado. Sentirse solo y estar solo no es lo mismo, pero en mi caso, sí, me siento solo aún cuando no estoy solo, pero lo siento mucho más cuando esa soledad es también física. ¿Soy demasiado consciente de la realidad, y los demás viven en un sueño de idiotas del que no quieren despertar (cosa que no les reprocho), o soy yo el estúpido que cree ver demasiado, sin ver nada?. Sea cual sea la respuesta, puedo decir que nunca he pedido estar aquí y aún estando aquí, sólo pienso en cómo salir, sin hacer ruido, sin que se note mi ausencia, como si nunca hubiera estado. Y de esa manera, sentir la ilusión de no haber existido nunca.

California Dreamin'

Bona nit: No se dejen engañar por el título de la entrada.....es para joder! La verdad es que no tengo mucho que añadir. Como soy una persona terriblemente sensible y empática simplemente voy a tratar de reproducir el feeling que debe tener estos días el colectivo ex-canetero con imágenes y melodías evocadoras de esas que, seguro, disfrutan. Welcome back babies :-)

Piscinas en blanco y negro

Continuación del relato de Kilgore

Propuesta de título: "Meditaciones cartesianas previas al Cogito"

"El olor a coño era insoportable. Aparté el dedo de mi nariz y abrí los ojos. No estaba en mi cama, no estaba en mi casa. No estaba en ninguna parte... Este último pensamiento (pensé) era absurdo, pues sí estaba en alguna parte: en una casa que no era mía, tendido en una cama que no era mía, ni siquiera el dedo que había apartado de mi nariz (mi nariz) era mío. Lo miré de reojo. Yacía sobre la almohada formando parte de una mano que tampoco era mía ni, al parecer, ya de nadie porque no estaba unida a brazo alguno…"

¡Vale, Vale! Que estoy medio dormido todavía, joder... Un poco de indulgencia, caramba.

A propósito de Hosco...

  El artículo que viene a continuacion está publicado en mi blog y en el periodico de mi barrio (como dice abajito); las últimas entradas de Hosco me lo han recordado y he pensado... ¡No estoy solo! 

:)

La profecía de Rafael Alberti

Passejant pels blocs que visiten altres amics blogaires me n'he trobat amb un parell de reflexions escandalitzades sobre el rotllo eixe de la generació "Ni-Ni", que sembla ser que ara han descobert a la "Sexta" que la molt tradicional institució espanyola dels "vagos y maleantes" floreix exultant en aquesta Espanya zapatina de tant bon rotllo. El primer que m'ha vingut a la ment és l'article 2 de la molt republicana "Ley de vagos y maleantes" de 4 d'agost de 1933, signada per D. Niceto Alcalá Zamora i D. Manuel Azaña (ací presents en efígie), però després he pensat penjar un article meu de fa un parell d'anys publicat a un periòdic d'ací del meu barri. El deixe en castellà, com va ser escrit.

“Se equivocó la paloma”, el bellísimo poema de Alberti, ha sido glosado y usado para esto y aquello, normalmente desde la izquierda de usar y tirar, que es la que usa y glosa. Olvidada la paloma de Noé con su ramita de olivo, y la que representa al Espíritu Santo, la que se nos viene a las mientes es aquella otra, picassiana, que Labordeta califica de “proletaria” en una de sus trovas. La paloma puede ser (paradójicamente) España, la derecha cerril, el devenir histórico... pero siempre se equivoca, la puñetera. Se equivoca, hasta el punto de venir a ser símbolo de la Equivocación más que de la Paz.
Sin embargo, la dichosa paloma nunca, por definición, puede ser símbolo de algún error del Progresismo. Porque una cosa está clara: el Progresismo no se equivoca jamás. Punto. Y si la realidad dice lo contrario tant pis pour la realité que dijo el otro. Da igual que la despenalización que había de acabar con el aborto los produzca a millares o que las campañas de información sexual masiva den como resultado masivos embarazos adolescentes, si se equivoca la paloma es otra paloma la que se equivoca, no la nuestra “y el que dijere lo contrario, miente.” Aunque sea la Evidencia.
Lo malo es que, mentirosa o no, la evidencia muestra una horrorosa certeza de errores: un reciente estudio de la Universidad de Salamanca “se equivoca” al decir que los comportamientos antisociales (vandalismo, alcoholismo, violencia) crecen de forma alarmante entre los jóvenes; y miente, sin duda miente, al decir que esos jóvenes no soportan el esfuerzo ni la disciplina, y que son consumidores compulsivos, y egoístas, y cínicos; y, sobre todas, la gran mentira (¡se equivoca la paloma universitaria esa!) de que la responsabilidad última de esos errores inexistentes (pero evidentes), está en unos padres más preocupados en ser coleguillas de sus hijos y en nutrir las clínicas estéticas, que en educar a su prole. Para eso ya está la Escuela, que también es de aupa.
El estudio propone (sin duda porque se equivoca o porque yo me equivoco al leerlo) revisar la ideología que nos vendieron (eso sí, muy barata) cuatro descerebrados hace unos cuarenta años (miento: no eran cuatro, eran más; se equivocó la paloma.) El progresismo de a duro el kilo inventó eso de “autorrealizarse” y “ser tú mismo” y “necesito mi espacio”, y “mi vida es mía” y mira tú por donde, se equivocó la paloma y ahora tenemos vándalos, borrachos, gamberros y cínicos de a euro el kilo. Será, sin embargo, que se equivocó la paloma y lo que hace falta son más recursos para psicólogos y educadores sociales, y eso y tal. Eso será. No que se equivocasen unos ideólogos de pacotilla y los necios que les siguieron.
Y lo malo de la realidad histórica (aunque se equivoque) es que una generación de necios siempre produce varias generaciones de canallas.

UNA DE ESPERANZA

Aunque se que no va a ser plato de buen gusto para algunas de vosotras, no deja de ser una persona que aun sabe donde esta y por lo menos a mi me da una nueva inyección de esperanza, analizando la situación. ¡Con dos cojones!

More about the spanish music mafia!

Bueno... esto es culpa de la provocación de Jesús. Aprovecho para saludar a toda la parroquia que ultimamente la tengo un poco abandonada. Antes o después todo padrino tiene un Frank Pentangeli que en los momentos difíciles acaba cerrando filas con el capo. Y si no recuerden al original:

Pues bien, a nuestro Judas (sic) local le han salido varios Pentangeli en esta mala hora que está atravesando por su mala cabeza. Lo esperábamos de Victor Manuel I el Soso, de Mamoncín (que ha salido por patas) o de Alejandro "Miami" Sanz, pero el caso que más me ha llamado la atención ha sido la del infumable y cansino Andrés Calamardo. Como el original también es descendiente de italianos que tuvieron que emigrar pero esta vez no a New York sino a Fondo de Bikini. En este nuevo paraíso nuestro Frankie se buscó un trabajo bastante mediocre y eso le jodió la vida porque sin duda aspiraba a más altas cosas. Trató de convertir a las masas a golpe de twitter, para eso los Stones y Dylan le hablaban al oido. Pero el tiro le salió por la culata y la peña se le rebotó...abucheos para calamardo. Ofendido decidió que eran todos vulgares y que los enviaba a tomar por culo!... con dos cojones! Y es que por si no lo sabían ahora se dedica a chuparsela al don en público....como el Frankie Pentangeli original. Ah por cierto, su mesianismo ha demostrado ser bastante paleto porque ya me contarán ustedes que cojones tiene que ver la operación contra la spanish music mafia (SGAE) con el 23 F. Si nos pusiéramos reivindicativos UPA-Dance-el-barco-de-chanquete como calamardo podríamos decir: "todos somos autores" Pero la verdad es que tal y como se lo ha montado el don no solo no todos somos autores, sino que no todos los autores cobran de los negocios de la familia (calamardo obviamente si). En cualquier caso lo que si es cierto es que pagar, lo que se dice pagar, pagamos todos. Que te jodan... autor! Besos a todos y a todas. Salva

One bourbon, one scotch and one beer

CRISIS: EL GOLPE DE ESTADO DE LOS BANCOS

Ya veis, como siempre, aportando argumentos para entender la crisis. Un poco largo, pero siempre hay un momento para verlo si se quiere. Una entrevista a Juan Torres, Economista y profesor de la Universidad de Sevilla

SI SE PUEDE

Un poco de moral para el principio de semana

La Línia i el Monstre

A coninuació.... una entrada llarga i pessada (vull un resum i una anàlisi textual, que acò va per a l'avaluació final)

...fóra bo atraure la majoria silenciosa, tractant de no polititzar ni nacionalitzar excessivament la qüestió, que, com he explicat, va més enllà de tot això, puix afecta la qualitat de l'ensenyament i a la llibertat de tria lingüística. Molta força, molta pedagogia i pensem una bona estratègia. Ànims per a tots! 
Vicent Baydal "El pretés plurilingüisme: ni valencianitat, ni qualitat, ni llibertat" (http://www.ventdcabylia.com/)

 

Quan a la segona meitat dels anys huitanta van començar a implantar-se les línies en valencià vaig escoltar una conversa entre dues dones que reproduïsc ací quasi literalment:
-¿Tú a tu hijo lo vas a apuntar a eso de la línea en valenciano?
-Yo, sí.
-Pues yo no. Porque ahí lo que les van a enseñar es catalán y les van a hablar en catalán, no en valenciano.
-Por mí como si les hablan en ruso, pero en la clase de la línea hay quince niños y en la de castellano más de veinticinco.
He de dir, a més a més, que la primera interlocutora parlava valencià mentre que la segona era castellana (d'origen i de llengua). El professor Joan del Alcàzar es fa ressò d'aquest embolic sociològic a l'entrada "Mira pare, està escrit en valencià!" del seu blog http://escriureenlaire.blogspot.com/. S'enganya, en canvi, quan estableix una distància cronològica entre un tipus de famílies, diguem-ne "pioneres" ("Els pares i mares, però, érem militants de moltes coses i també de l'escola pública i de la defensa de la llengua. Escola en valencià era la idea força en la que tots coincidíem.") i d'altres que vingueren després: "Parelles de parla castellana, inclús parelles immigrants, matriculaven els seus fills en la línia en valencià, pel prestigi que aquesta havia assolit". Pel que jo he vist, si més no a l'àrea metropolitana de València, la dualitat que assenyala del Alcàzar va ser-hi present des del començament: amb límits no massa clars la composició social dels alumnes de la línia ha oscil·lat entre la classe mitjana valencianoparlant vinculada al funcionariat i a les professions liberals ("El grup de xiquets era bo, i es parlava al centre que, clar, amb el nivell sociocultural dels pares i mares, això era fàcil") i la classe obrera, majoritàriament de llengua castellana, que veia en la línia la possibilitat d'ascens social dels seus fills i (cal dir-ho tot) la segregació respecte a capes socials pròximes: és difícil (o, millor dit, era) trobar als grups de la línia xiquets i xiquetes provinents del lumpemproletariat les famílies dels quals refusaven el valencià, així com tampoc fills de valencians castellanitzats o de cultura secessionista.
Pel que fa al professorat, el professor del Alcàzar posa de manifest una dualitat diferent: "Vam trobar mestres tant compromesos com nosaltres, i d'altres que en les nostres propostes i demandes no trobaven sinó elitisme i recerca de privilegis" És de veres que en aquells anys inicials molts professors i professores es mostraven reticents envers la línia però al llarg del temps i conforme avançava la implantació de la LOGSE (parle de Secundària) a l'hora de escollir grups n'hi havien autentiques colzades per a agafar els grups d'ensenyament en valencià, justament per les característiques que assenyala del Alcàzar: menys alumnes, en general poc o gens conflictius, provinents de famílies il·lustrades i molt implicades en el procés d'ensenyament-aprenentatge. Com diría Gonzalo de Berceo: "fijos de bonos omnes que querién más valer"
Aleshores, trobe que al voltant de la línia en valencià han quallat dues postures que a hores d'ara poden ser, fins i tot, contradictòries. Per un costat hi són els que (continue glossant l'article de Joan del Alcàzar) "prompte vam ser bona part dels membres de la Junta de l'Associació de Pares, i des del primer dia vam començar a fer valdre els nostres drets. N'érem joves i estàvem carregats de raons i, si això no era prou, estàvem defensant el dret dels nostres fills a educar-se i aprendre en valencià." I per l'altre hi són els que en l'ensenyament en valencià han buscat (i durant un temps van trobar) allò que la totalitat dels Sistema Educatiu els negava: l'excel·lència en l'ensenyament, alumnes de bon comportament i motivats, famílies col·laboradores... És a dir en l'Ensenyament en Valencià es barregen dues concepcions de l'educació pública valenciana. Una hi veu un element fonamental de la construcció nacional del País Valencià i fins iot dels Països Catalans, una altra ha trobat-hi un instrument molt eficaç per a la formació personal, per a la promoció social... Entenc que "la majoria silenciosa" a què fa referència Vicent Baydal és a aquest segon grup mentre que el perill de "polititzar i nacionalitzar excessivament la qüestió" prové del primer.

Segons Xavier Aliaga ("La línia roja de les línies", http://sotalacreueta.blogspot.com/) "el monstre s'ha fet gran i no els agrada". I caracteritza aquest "monstre" com una amalgama on hi mescla el Programa d'Ensenyament en Valencià amb "la cultura feta en la nostra llengua, els músics, els escriptors, els col·lectius dispersos o en xarxa que habiten el País Valencià" fins al punt de considerar que Obrint Pas és "un símbol de les línies"... Trobe que aquest "monstre" no li fa cap favor a l'ensenyament en valencià entre d'altres raons perquè l'estratègia de convertir l'educació en un camp permanent d'enfrontament amb traducció electoral (la consigna "per la dignitat de l'ensenyament públic" ha tingut un reflex quasi literal a la propaganda del PSPV-PSOE a les recents eleccions) ha fracassat estrepitosament i ningú pot esgarrar-se les vestidures per una estratègia política del PP, anunciada al seu programa, que busca neutralitzar "el monstre".
Pense, com a pare d'un estudiant de la línia, com a professional que ha fet classes en aquest programa, com a ciutadà que considera que l'Educació ha de garantir el progrés personal i social, que hem de desvincular l'Ensenyament en Valencià de la cultura de la professionalització de la protesta, dels que fan una crida a la "insubmissió" front a "les desviacions mentals dels feixistes actuals" (veure, per exemple, els comentaris de Maria Josep Escrivà a l'entrada citada de Xavier Aliaga o les paraules de l’escriptor Toni Cucarella a “Espanyols vindran que de casa mos trauran! -http://blocs.mesvilaweb.cat/cucarella-: “Diguem-ho clar: una demència. Patologia criminal, demència incurable.”). Si es tracta de sotmetre la Línia en Valencià als interessos de cantautors, poetes, candidats perdedors, cercasubvencions, redreçadors i redreçadores d'ofici etc… tenim (i fins i tot tenim justament) les de perdre.
Considere que, en canvi, el que hem de fer és... (continuarà en una pròxima entrada)

El gran germà et vigila

Esos ojitos negros... que me mirabaaaaaan

A vore si endevineu de qui són els ullets... esteu atents perque va a per vosaltres

2 anys sabàtics...

Acabe de tornar de la Perfida Albión i passetjant per allà he trobat una d'eixes fotografies impossibles que ens agraden a Hosco i a mi. Crec recordar que ja hem abordat aquesta elevada temàtica. Els confesaré que vaig entenent mes coses de les complexitats de la monarquia britànica; jo pensaba que això dels anys sabàtics era poca vergonya de personatges passats de temps, però he comprés finalment perquè el princep William ha demanat dos anys a la bartola per tal de gaudir del matrimoni...

Bona nit a tots.

Salva

A la vora del riu, mare...

Si n’hi ha alguna cosa de la política que em deprimeix més que els resultats electorals són les anàlisis post-electorals. N’hi ha de tot. Ací, a aquesta espècie de destral prehistòrica sense mànec on vivim (em refereisc al mapa del País Valencià, collons, que cal explicar-ho tot!), segons algunes interpretacions l’esquerra ha quedat de puta mare i amb el mantra de “hem de frenar la dreta” tot lo món amb un parell de regidors s’apresta a curar-li la pupeta que li han fet a l’Alarte i al seu partit enverinat. Els de Compromís que facen el que vullguen (total, estan per això, per a fer-li de muleta al PSOE), però el meu vot a EUPV que me’l tornen si aprofita per a nomenar alcaldes alartins. I això per vàries raons:

1. Perquè entenc que l’abismal davallada de vots al PSOE (i en segons quins llocs també del PP), la recuperació de l’esquerra,  el moviments d’indignats, etc. formen part d’un tot estratègic de redreçament i aprofundiment de la democràcia que va més enllà del tacticisme i l’aritmètica de les regidories. Aquesta idea, potser difusa, de redreçament democràtic pot tindre un punt d’acord (i de partida) en la reivindicació de la reforma del sistema electoral. De fet aquesta reivindicació ha aparegut de manera recurrent després de les eleccions. La qüestió que hauríem de plantejar-nos és: Com podem demanar canvis democratitzants en el procés de representació institucional si no respectem la voluntat majoritària? Vull dir, un principi formal-democràtic que cal respectar és “ha de governar la llista més votada”. I això val igual per a Donòstia, per a Burjassot o per a Extremadura.

2. Sí, però… es podria argumentar, i de fet està fent-se per exemple a l’anàlisi de l’amic Xavier Aliaga al seu blog sobre els resultats de Xativa,  que en alguns llocs entre les forces polítiques d’esquerra (?) sumen més vots que el PP. Deixem de banda si el PSOE és d’esquerres i considerem el següent: com podem saber que la voluntat popular és que sumem els vots o els escons aconseguits? Vull dir, si un votant del PSOE li dóna el vot a IU-EUPV, com podem saber que allò que vol és que IU-EUPV li ho torne al PSOE en forma de recolzament a la investidura? No hauríem de pensar més aviat el contrari, que qui li nega el seu vot als sociates (per abstenció o per trasvassament) allò que vol precisament és que els sociates no governen?

3. Sí, però… es podría dir que una interpretació correcta és que l’electorat progressista vol que el PSOE gire cap a l’esquerra amb l’espenta dels altres partits més clarament esquerrans. Bé, potser. El que passa és que no és. Vull dir que l’experiència pràctica (si volem purament tàctica) és què si l’esquerra governa amb els socialistes al remat és la dreta qui trau profit. Mireu si no Catalunya, les Illes, Galícia, Còrdova… A banda d’això per molta espenta que hi posen l’úter estèril del PSOE no es pot fecundar, perquè…

…4. Què collinses ha de fer el PSOE per a que li retirem la marca “esquerra”? Com tenen tanta bula que, facen el que facen, sempre n’hi ha algú que pensa que “els altres són pitjor”? Per què? Imaginem un partit que desindustrialitza un país, que amb un ministre com ara Solchaga insta a l’especulació i l’enriquiment improductiu mentre augmenta l’atur, que amb un ministre com ara Corcuera legisla sobre la potada a la porta, que amb un altre ministre (Barrionuevo) organitza el terrorisme d’Estat amb tortures, segrestaments, assassinats, soterrars en calç viva… amb militants com ara Javier Solana que colateralitzen mortalment tot el que es meneja, amb barons que motegen de “cobards” els objetors de consciència com va fer el Rodríguez Ibarra mentre d’altres institucionalitzen la corrupció d’ací a Laos passant pel paper del BOE i que de tanta merda que tenen als ulls veuen merda per tot arreu fins a dir que “Anguita i Aznar son la misma mierda”… I després vé l’altre, que encara està per ací, i que va començar repartint xecs per a tots i totes (hala! alegría! Será por dinero!) i, al remat, ha acabat retallant els ingresos d’alguns i algunes (els més dèbils), que va aprofitar-se del “no a la guerra”  per acabar borbandejant Líbia… ON COLLONS ESTÀ L’ESQUERRA A EIXE PARTIT!!!

5. No sé quina será la motivació de tots els ciutadans que han votat IU-EUPV però la meua per a (tornar a, després de molt de temps) votar aquesta opció ha estat alguns discursos que he sentit i que m’han fet pensar que tornàvem a la teoria de les dues voreres. Espere que no quede tot com a la cançó popular:

"A la vora del riu, mare, m’he deixat les espardenyes…"

I la mare li contesta: "les espardenyes… tu lo que t’has deixat és la vergonya!

SE NOTA QUE HAN PASADO LAS ELECCIONES

Sin comentarios.

RICARDO MUTTI, LLAMANDO A LA REBELION

Silvio Berlusconi derrotado por Ricardo Mutti: el vídeo recoge lo ocurrido durante la representación de "Nabucco", tras cantar el Va pensiero (que simboliza todavía hoy para el pueblo italiano la rebelión contra la opresión de los Habsburgo y el inicio de la unidad de la Italia moderna). Pues bien, Muti, el director, se volvió hacia el público, lo arengó a no callar más ante la vergonzosa situación política del país y dirigió el bis coreado por todo el teatro. ¿dónde estaba lo extraordinario? era una protesta en vivo y en directo contra Berlusconi, que estaba en el palco de honor.

SWEET JANE.

Curiosa versión del clásico de Lou Reed con Metallica (los bestias padres del Trash Metal). Empieza el viernes. Me gustaría dedicarlo a la gente que está acampada por las plazas del país.

Place de Grève

He copiat aquesta entrada del meu blog "Parlem d'una altra cosa". A vore que vos sembla

Les ouvriers sans travail vont prendre l'habitude de s'y regrouper à l'aube à la recherche d'un employeur. Il s'agissait d'une main-d'œuvre sous-qualifiée et instable qui échappait au système des métiers réglés. Ainsi, la place de Grève est à l'origine du mot "gréviste", sur la base d'un contresens : il s'agissait de concentrations d'ouvriers qui ne travaillaient pas, mais qui étaient à la recherche d'un travail.

Estic d’acord amb Esperanza Aguirre. Que sí, que sí! Que té tota la raó: Cal ser molt prudent a l’hora de posar-li cognoms a la Democràcia. A l’hora d’adjetivar-la. I l’exemple que n’ha possat és prou contundent: Franco, a la seua dictadura li deia "democràcia orgànica”. És per això que allò de “Democràcia real, ja!” és una mica desafortunat (una mica, que tampoc cal exagerar), perquè implica que el règim polític que tenim és una Democràcia “irreal”, val a dir, “inexistent”… i açò sí que és exagerat. Trobe que l’únic adjetiu que li quadra al sustantiu “Democràcia” és “imperfecta” i com a tal, i essencialment, “perfectible”. Es tractaria, per tant, de demanar (de produir) el perfeccionament de la nostra Democràcia. En aquest sentit la “revolució ética” que demana el manifest del dia 17 (http://democraciarealya.es/)  em sembla molt bé, però resulta una miqueta inconcreta: els indignés (pas “enragés”, heureusement) fan molt bé exigint el compliment de la Constitució i els Drets Humans (al seu Manifest no es demana una altra cosa), però ja ho va dir Montesquieu (crec): seria bo que tots els francesos foren virtuosos, però com açò és impossible haurem de procurar, si més no, que tinguen lleis justes. O alguna cosa així. I si l’estructura política real entra en contradicció amb les finalitats de la Constitució i els Drets Humans és que les lleis que conformen eixa estructura no en són de justes. I cal canviar-les. Vull dir: no es tracta de demanar honradesa als polítics, sinò de configurar un estat de coses que faça almenys més difícil la corrupció i més difícil que banquers i polítics (sistema-diners i sistema-poder) ens tracten com una merda. El meu amic Salva deia a “El secuestro de la democracia” (http://enderrocs.blogspot.com/ ): “Pienso que no se trata de negar la mayor, pero me jode que la izquierda ‘realmente existente’ se obstine en no cuestionar seria y abiertamente algunos de los tótems del pacto constitucional del 78 (bases de la representación, de la participación, la ley electoral, la democracia interna de partidos y de las instituciones, burocracia, el modelo de estado, el sistema autonómico.... etc.)" Bé, sembla ser que alguns sí estan qüestionant aquests tótems tot considerant que, encara que al manifest mencionat supra no apareix, els de la Puerta del Sol, la Plaça de Catalunya, la Plaça de l’Ajuntament, etc. demanen el canvi de la Llei Electoral. Tot arribarà. Personalment pense que el model d’estat que tenim és injust, ineficaç i abona la corrupció. Però ara com ara caldria centrar-se en açò: a les eleccions generals de 2008 (pose com a exemple dos partits que me la bufen) Coalición Canaria amb 164.255 vots (el 0’65% del total d’Espanya) va obtenir 2 diputats, i UPyD (“Upa Dance”, segons un amic meu) amb el doble de vots i percentatge (303.535 vots, 1’2%), va tindre la meitat de diputats: la inefable Rosa Díez a soletes. És injust. És absolutament injust. Cada dia té el seu afany, i de cara a les eleccions generals del 2012 estaria bé triar una qüestió política com a  referent: la reforma de la llei electoral cap a una proporcionalitat directa entre el Sobirà i els seus representants podria ser un  bon començament. I una prova per als partits que realment (sense la puta retòrica habitual) estan amb la gent de la Place de Grève… Perdó m’he deixat portar per l’entusiasme que deia Kant.

Acampada Plaza del Sol MAdrid

SI LOS MEDIOS NO INFORMAN...LO HAREMOS NOSOTR@S!!
Webcam chat at Ustream

AL FINAL DE LA ESCAPADA

Hay películas europeas maravillosas. Por ejemplo ésta. Que se joda Kilgore. El cine norteamericano es una mierda desde Grifith. Donde dije digo...